dijous, 13 de setembre del 2001

Filipinas 2001

El país de la sonrisa

L'estiu del 2001 vaig realitzar el meu tercer camp de solidaritat amb el Setem. Aquest cop vaig fer de coordinador del grup que va visitar les Filipines: Cavite, Olóngapo i San Fernando, a l'illa de Luzón...



Filipines, crònica d’un viatge


Un país és la seva gent, i no hi ha millor manera de conèixe’l que conviure amb una família i els seus veïns, acompanyant-los en el seu dia a dia.

La família Mayo

La Rosalyn i el Mario són una parella jove, de 32 i 38 anys respectivament, que ja tenen 4 fills. El Jonathan, a qui apoden “yuyo”, té 12 anys, el Mark Anthony, “mac mac”, en té 8, el Mario, “gigi”, en té 7, i la més petita, la Grace Dominik, “monik”, té 14 mesos. Són una família de grangers. Cultiven arròs i viuen en una petita casa de fusta i peces de conglomerat d’uns 10 metres quadrats dividida en 4 habitacions.

Aquesta ha estat la família que m’ha acollit els dies que he estat a Guis Guis, un barri, o warangay, com diuen allà, del poble de Santa Cruz, al sud-oest de l’illa de Luzón. Ella cuida dels seus fills, a més de donar classes de catequesi a l’escola del barri. Ell compagina el treball al seu petit tros de terra amb altres feines ocasionals. Mentre vivia amb ells vaig veure com s’aixecava un dia a les quatre de la matinada per anar a matar un porc. Hores més tard, va tornar amb un feix de bitllets que va donar a la seva dona.

Tothom s’aixeca molt d’hora. A les 5 del matí ja és de dia. Els nens s’arreglen, esmorzen, es posen l’uniforme escolar, pantalonets blaus i camisa blanca, en aquesta zona, i marxen caminant al cole entre els cocoters, els arbres de mango, les papayes i tota l’altra vegetació tropical que envolta la casa. Quan tornen, es passen la tarda jugant entre ells. La petita no es queda a part i ells la inclouen en els seus jocs. Són uns nens encantadors que es distreuen amb qualsevol cosa. Fins i tot monten aparells elèctrics molt simples , uns cables i una pila, amb els que s’ho passen pipa.

Després de sopar ens asseiem davant un televisor en blanc i negre on no paraven de bellugar-se les imatges. Era l’estona que aprofitàvem per xerrar i explicar-nos coses sobre els nostres respectius països. Aviat anàvem a dormir. Jo al llit de bambú que m’havien deixat la Rosalyn i el Mario, ells a un quarto més petit al costat de la cuina i els nens a sobre uns cartrons que treien cada nit i posaven al terra de l’habitació del televisor. A les 5 del matí començava un nou dia. El caravao i la vaca que hi havia fora, no feien cap soroll. Només se sentien els pollets que corrien darrera la seva mare. El dia començava sovint amb sol, però sempre acabava plovent. Ho feia cada dia, és l’estació humida.

Grameen, la banca alternativa

La Rosalyn pertany a Grameen, el projecte que vam anar a conèixer més d’aprop. Es tracta d’una banca alternativa que dóna microcrèdits a aquelles persones que, per la seva situació de pobresa, mai podrien obtenir diners d’un banc convencional. Es funciona a partir de grups de cinc persones que avalen un projecte determinat i que es reuneixen periòdicament amb els altres grups d’un mateix barri amb els que formen un centre que mai té més de 9 grups, 45 membres. Un responsable del banc es reuneix amb ells cada mes per cobrar la part corresponent i estudiar noves propostes. És una relació basada en la confiança mútua.

Amb la Rosalyn vaig assistir a una d’aquestes reunions. Cada grup de cinc explicava davant de tothom com havien invertit els diners i com anava el projecte. Tot seguit, si no hi havia hagut cap problema, tornaven al banc la part que tocava aquell mes. Sempre, abans d’acceptar un nou projecte es fa un estudi exhaustiu de les possibilitats d’èxit, a més d’assegurar-se que els sol•licitants són gent amb pocs recursos. Els interessos que cobra Grameen són sempre molt més baixos que els que carreguen els altres bancs. Tot i els riscos que corren, la iniciativa ha estat tot un èxit. Amb dos anys de funcionament,.ja compta amb més de 100.000 membres i 7 branques obertes.

Vaig tenir la possibilitat de parlar amb alguns dels membres, que són sempre dones. Són les administradores dels diners... A partir dels seus relats vaig poder veure com Grameen havia canviat les seves vides. Em va copsar especialment una dona que explicava com gràcies a un d’aquests préstecs van poder comprar una xarxa de pescar. Les coses van anar bé i aviat va demanar un segon préstec per comprar una barca. Amb un tercer préstec va obrir una tenda i ara un quart els ha permès comprar un motor per a la barca. La situació de pobresa en què vivia la seva família abans és molt diferent de la d’ara.

Unes altres van explicar com a partir d’un préstec de 8.000 pessetes van poder comprar uns porquets petits. Amb la seva venda, dos mesos després ja en van obtenir 12.000. El més espectacular va ser el negoci de venda de peixos exòtics per aquàriums que havia muntat una dóna amb molt bona visió. Partint d’un préstec de 20.000 pessetes havia format una petita empresa amb 6 empleats, quatre d’ells submarinistes. En aquells moments, la venda de peixos a Manila li suposava uns ingressos de 24.000 pessetes setmanals.

Un país d’emigrants

La Niklita Mirador és veu una dona amb molt de món, diferent de les altres dones que l’envolten. És la veïna de la Rosalyn i acull un altre dels membres del grup de Setem que hem viatjat a Filipines. És una dona molt acollidora que sempre està per nosaltres. Fins i tot va matar un pollastre per fer-nos un àpat deliciós. Ella, com tants altres filipins, va marxar un dia del seu país per treballar a l’Aràbia Saudí. Volia que tots els seus fills pugessin estudiar, i per pagar els seus estudis va passar-se allà 5 anys treballant com a minyona, sense poder veure créixer els seus infants.

Com ella, milers de filipins opten cada any per emigrar, ni que sigui temporalment, a altres països, on de ben segur aconseguiran uns ingressos molt per sobre del que poden aspirar en el seu país. Un dia en un autobús vaig conèixer un ingenier. Portava molts anys treballant en vaixells de diferents companyies europees i havia viatjat per tot el món. Ara estava aturat, però confiava en trobar una altra feina aviat. Els filipins, amb un sistema educatiu molt bo, heretat dels americans, són molt valorats arreu per la seva capacitat de treball. Els estudis són fonamentals i gairebé tothom té una carrera. Com al seu país no és possible trobar la feina, molts opten per emigrar, i no ho tenen difícil.

Pràcticament no hi ha cap família que no tingui a algú treballant a l’estranger i enviant diners. Amb més de 4 milions de filipins empleats a l’exterior, els diners que arriben suposen la font d’ingressos més important del país. Tothom vol prosperar, tenen els coneixements i parlen anglès i si poden , no perden l’oportunitat. Aconseguir-ho és un motiu de satisfacció. Vaig tenir la possibilitat de comprovar-ho en una festa de comiat a la que ens van convidar i que feia una noia infermera que marxava cap als Estat Units. Tothom ho celebrava. Era un gran esdeveniment, l’esperança d’una vida millor.

La vida a Filipines no és fàcil. Es diu que un 70% dels filipins viuen sota el nivell de pobresa. Tot i que és un país tropical ple de recursos i el menjar creix arreu, moltes persones no s’alimenten adequadament, mentre les diferències entre els pocs rics i els molts pobres són abismals. Un govern que gasta milions en lluitar contra el “moro”, els musulmans independentistes del Sud, que es veu assaltat per continus desastres naturals i que té un deute extern de 40 bilions de dòlars, els interessos del qual se’n porten el 40% dels seus ingressos , no té prou recursos com per ocupar-se de les necessitats bàsiques de la seva població.

El diumenge a missa

Diumenge ens vam aixecar molt d’hora, havíem d’anar a missa. Els filipins són un poble increïblement religiós. Els espanyols, que van ocupar les Filipines durant més de 300 anys, van deixar el legat del catolicisme, religió rotundament majoritària i seguida amb un fervor que recorda l’Espanya d’altres temps. Després de quasi una hora de “trycicle”, una moto amb sidecar, que és el transport més usual en aquella zona, vam arribar a l’església de Santa Cruz. Estava, com sempre, plena a besar.

L’Església Filipina té una gran influència sobre una població, que té molt en compte el que es diu des del púlpit. De fet l’església juga un paper vital, cobrint totes aquelles necessitats on no arriba el govern. El Deo, un capellà molt proper i compromès, que a més dirigeix una ONG local, el SACOP (Social Action Center of Panpanga) ens explicava la necessitat de canviar les actituds de la gent, de promoure el seu compromís, i convence’ls de la capacitat de lluitar i tirar en davant tot i les dificultats.

Després de l’explosió del Pinatubo l’any 1991, que va destruir més de 40.000 cases i va provocar el desplaçament de més de 60.000 famílies, l’actuació de l’església, a través dels seus Social Action Centers, va ser vital per a reubicar aquella gent en nous assentaments. També davant el terrible problema de la prostitució infantil, que ha castigat aquest país des de la instal•lació de les bases americanes, avui ja tancades, afortunadament, l’Església, a través, del father Shauculen, nomenat al Premi Nobel, està treballant activament contra aquesta lacra. I així no parem de trobar exemples, on diferents capellans i organitzacions religioses es troben darrera els sindicats, les comunitats de dones, de pescadors, etc.

I per si ens havia quedat algun dubte de la religiositat d’aquesta gent, els últims dies a Filipines vam poder participar en les festes de San Agustín, que es celebraven en una parròquia al sud de Manila. Dos dies de festa on vam poder provar totes les especialitats de la variada i deliciosa cuina filipina, veure varies processons i sobretot comprovar atònits com totes i cadascuna de les 15 misses del dia principal omplien l’església de gom a gom. Fins i tot a la primera, la de les 4 de la matinada, no hi cabia una agulla.

Costa dir adéu

Després de tants dies convivint amb la Rosalyn, els seus veïns, els membres de Preda, de SACOP i tota la gent que vam conèixer en el nostre viatge per Filipines, costa dir adéu. Quasi no hem tingut temps de conèixer res a fons, d’entendre com viu i que senten aquests éssers humans que ara ja formen part de la nostra vida. Quasi sense donar-nos compte som un altre cop al nostre món benestant ple de comoditats. Aquella gent seguirà allà enfrontant-se al repte de cada dia, suportant les pluges periòdiques que inunden les seves cases i el risc d’un nou desastre natural magnificat per la seva pobresa.

Recordaré sempre la visita a l’assentament dels Aitas, un grup indígena que viu a les muntanyes i que va haver de fugir de la seva terra després de l’explosió del Pinatubo. Aquells nens i nenes de pell fosca i cabells arrissats que no s’assemblen gens al filipí asiàtic que tots coneixem, i que encara conserven la seva llengua, costums i formes de viure. Junt amb ells, la impressionant llengua de lahar, el material escopit pel volcà i que, encara avui no para d’avançar, fent perillar els enormes dics que es van construir per frenar el seu avanç i que han de fer créixer sense parar, per protegir les zones que es troben a l’altra costat.

No podré oblidar mai les estones que vam passar amb aquelles nenes que han patit abusos sexuals per part de turistes d’altres països del primer món, o dels seus mateixos pares. Els seus somriures, les seves paraules, les seves històries, la seva esperança... Massa coses per explicar en un moment, massa històries diferents, massa vivences per ser resumides. Persones compromeses que arrisquen la seva vida i que ens van frapar a tots

Amb mi es queda, a més de tots els records, la carta que la Rosalyn em va donar l’últim dia i que encara em fa plorar. “Gràcies per tot el que has compartit amb la meva família. T’enyorarem. Si tornes a les Filipines sempre seràs benvingut. Sento molt si t’hem fet sentir incòmode a la nostra casa. Penso que ho pots entendre, perquè nosaltres som només una família pobre. T’enyorarem moltíssim.”