La Xina mandarina (Any 2002)

Qui no ha somiat amb un viatge per la Xina! Avui també es possible amb motxilla i al teu aire. Això si, cal estar preparat...

Primeres impressions
Si us decidiu a agafar un avió i aparèixer en aquest misteriós país no us deixeu desanimar per les primeres impressions. Segurament seran encertades, però us quedarà encara per descobrir tot un món desconegut i inesperat que farà del vostre viatge una experiència inoblidable. I és el que els xinesos, com altres pobles del Sud-est asiàtic, tenen unes costums i maneres de fer que, si més no, poden resultar molt xocants per a un occidental ben acostumat.

Sembla, al principi, que el xinesos van tots a la seva. Ningú no et demanarà perdó per un cop o una empenta accidental en el balanceig del metro o al caminar pels masificats carrers de la ciutat. Però tampoc esperen que ningú es disculpi o demani pas. És el que hi ha, són molts i l’espai sovint molt reduït. Tampoc us estranyi quan intenteu comprar un bitllet de tren o entrar a qualsevol monument, que tothom faci com si no fóssiu allà. Uns intentaran esquivar-vos perquè no parlen anglès i ens veuen com un problema aproximant-se, i altres us confirmaran que a molts xinesos no els agrada massa això de fer cues.

El més desagradable, per a la majoria, és la costum xinesa d’escopir a totes hores i a tot arreu. És una acció de neteja del propi cos que tothom fa i veu amb tota normalitat. No importa que et trobis al carrer, al metro, al tren, o fins i tot a un restaurant prenent un deliciós menjar. Cal estar preparat, sobretot els delicats d’estómac. I quan us arribin les ganes de visitar el lavabo teniu en compte que els xinesos no tenen cap pudor. Podeu trobar-vos una mena de trinxera petita, sense portes ni reservats, on tothom s’inclina a fer les seves necessitats mentre xerren amb el veí. Comenceu a practicar. Perdre l’equilibri podria ser un tant delicat...

La Revolució del mal gust

Avisats sobre aquests petits inconvenients, que poden afegir certa dificultat al viatge, cal encara prevenir el turista accidental d’un altre aspecte. La imatge mística que molts tenim de la Xina mandarina, la Xina de les grans dinasties, emperadors i guerrers, o la més recent de l’Últim Emperador, de Bertolucci, ja no és ben bé el que era. La Revolució Cultural va intentar esborrar del mapa tot rastre del passat, tot i que encara queden restes de la cultura mil·lenària que va impressionar tot el món occidental. Mao va aconseguir crear una Xina totalment diferent, sovint poc coincident amb els nostres gustos.

Es va prohibir la música i els instruments tradicionals, es va canviar la manera de vestir i es va deixar de costat un estil arquitectònic únic de gran bellesa, tant en els edificis més senzills com en els més sofisticats. El resultat, ciutats “lletges a matar”, d’un mal gust que pot deixar les ànimes més delicades en estat de xoc. I si a les ciutats encara es pot acceptar, quan l’estil de blocs quadrats folrats de rajola blanca, com si d’un quarto de bany al revés es tractés, es trasllada al camp, aleshores l’efecte pot ser el d’una puntada de peu al fetge directament.

Costa d’entendre que ningú no se n’adoni que aquells edificis horrorosos no lliguen en absolut amb el fantàstic paisatge xinès. Cases centenàries d’adob roig i treballats sostres de teula negra es tiren a terra per ser substituïts per aquest nou concepte de bellesa i modernitat. Taques blanques en un paisatge bucòlic de terrasses d’arròs i camps de blat de moro. Cal reconèixer que també al nostre país hem passat per això, però no deixa de saber greu veure com desapareixen els últims vestigis d’aquella cultura única que molts tenim encara en el nostre subconscient.

Posem-nos en marxaLa millor manera de viatjar per la Xina és el tren i l’autobús. Utilitzant el transport públic es conviu i es coneix de prop els xinesos. Són, en general, una gent encantadora, senzilla i amable. La comunicació és sempre difícil en un país on la majoria no parla ni una paraula d’anglès, però ells fan tot el possible per comunicar-se amb tu.

Recordo que al principi em sentia com un “bitxo raro”. És impossible passar desapercebut i ells no tenen cap problema a mirar-te descaradament i riure quan tu els mires a ells. Mentre escrivia el meu diari, aprofitant els llargs trajectes en tren, em convertia en el focus de totes les mirades. La meva lletra, ben petita, i el fet de ser esquerrà, que per a ells és un símptoma d’intel·ligència..., els feia molta gràcia.

Els xinesos estan tot el dia menjant, o això sembla.... A tots els trens hi ha uns termos enormes d’aigua que s'escalfen amb carbó. L’aigua calenta és vital, ja que amb aquesta omplen els pots de te que tots porten amunt i avall, i es preparen les sopes instantànies. Viatgen carregats de menjar, salsitxes embolicades en plàstic, carn assecada i embassada al buit, fruites de tot tipus, o uns ous dusos de color negre d’ aspecte sospitós, que no dubten a oferir-te. Jo vaig tenir els meus dubtes, però finalment vaig atrevir-me a provar-los. Estaven ben bons.

Els pots de les sopes solen sortir per la finestra, però les closques d’ou, dels fruits secs i els embolcalls i papers van directament al terra del tren. Per això passen a escombrar de tant en tant. Cada vegada que aixecava els peus per facilitar el pas de l’escombra no podia deixar de sorprendre’m la quantitat de brutícia que arribaven a acumular. Senyals, com les de no fumar, només tenen un valor decoratiu. Ningú no en fa cas. És un altre costum curiós que pot xocar-nos. Ja aneu avisats.

Tot un món per veure

Per tot allò que cal veure a la Xina us aconsello una bona guia. Hi ha un munt de destinacions, des de ciutats tan importants com Shangai, Hong Kong, o Pequín, amb la famosa Muralla Xina i la impressionant Ciutat Prohibida, als 50.000 budes esculpits a les roques de Datong, la ciutat emmurallada de Pingyao, els guerrers de Terracota a Xian, o els seductors i suggerents paisatges de Guillin o Yangshuò, al sud del país. Però si només podeu visitar una província quedeu-vos amb la de Yunnan, al sud-oest, fent frontera amb Vietnam, Laos i Myanmar, un dels destins més fascinants d’aquest país.

Yunan és la província amb més varietat geogràfica, des de les selves tropicals als gelats altiplans tibetans, acollint la meitat de les espècies de plantes i animals de tot el país. Ha resistit la influència xinesa i conserva moltes de les seves costums locals. A més, hi viuen un terç de totes les minories ètniques de la Xina. Aquestes estan escloses de la limitació de la resta de la població xinesa de tenir un sol fill. Encara avui es poden veure les dones caminant per la carretera totes vestides iguals. Teles i dibuixos de tota mena i de tots colors, barrets de formes estranyes, plens d’adorns. Els vestits, un signe d’identitat, canvien cada vegada que es canvia de poble.

Especialment interessant resulta la zona nord, i la ciutat de Lijian, en particular. És el territori dels Naxi, un poble descendent dels nòmades tibetans, i dels que va sortir gran part de la cultura imperial xinesa. Encara avui queden restes del sistema matriarcal que va imperar a la zona. Les parelles podien mantenir relacions sense casar-se ni viure plegats. L’home passava la nit a casa de la dona, però tornava al matí a la de la mare. Els fills pertanyen a la mare, i ella és la responsable d’educar-los. És tota una experiència veure les dones Naxi passejant, o comprant al mercat, amb les seves bruses i pantalons blaus, amb els seus davantals, barrets tradicionals i la capa en forma de T , que simbolitza el cel. Rostres forts mostrats amb gran dignitat.

Una aventura
“He pujat a un autobús amb el nom del lloc on vull anar en xinès. M’han dit que si, però hem arribat a l’última parada i ni rastre del meu destí. El xofer i la dona que ven els bitllets s’han desentès de mi. No parlo xinès, així que no he pogut discutir. He hagut d’agafar un altre autobús”.

Viatjar per la Xina pot ser força cansat, però no us espanteu, no sempre passa això. Hi ha un munt d’autobusos de companyies diferents amb preus diferents, i mai saps si estàs agafant la millor opció. Sovint t’equivoques i agafes aquells que no et deixaran a l’estació d’autobusos de la ciutat on vas, sinó a un descampat a les afores a on l’única alternativa serà agafar un taxi que et porti fins el centre. Forma part de l’aventura.

Sortosament és un país molt barat i l’única pèrdua a lamentar és la del temps, que té un altre valor per a ells. L’opció més fàcil és comprar els bitllets en una agència de viatges o al nostre hotel. Mentre a les guitxetes de l’estació de trens no trobes quasi mai lliteres, en aquest llocs si. El petit suplement que costa paga la pena. Sempre hi ha l’opció de comprar la llitera al tren. Un cop ho vaig aconseguir. Dos cops més em va tocar passar tota la nit assegut en un seient bastant incòmode rodejat de xinesos que es recolzaven en mi com si ens coneixèssim de tota la vida. També té el seu encant, però resulta força cansat.

Si l’opció escollida és el bus, el taxi o la bicicleta, cal saber que allà, els semàfors, les senyals i els passos de zebra són només indicacions de que estaria bé aturar-se quan està vermell, no passar, o deixar travessar els vianants. Però vaja, si és vol, perquè no hi ha cap obligació. Tothom condueix per on vol, a tota velocitat, saltant-se els semàfors, quan funcionen, les rotondes, les línies i entrant en contra de direcció per tots els carrers. La via més ràpida és la millor i ningú no s’altera ni es sorprèn, sempre que s’avisi a temps amb el clàxon. El millor és no preocupar-se massa, viure-ho com a part del viatge, una característica més de la Xina. Tota una aventura.

Cap a una nova Xina

Xina és un país en construcció gràcies a l’espectacular creixement econòmic que està vivint. Tot està en obres. Dintre de pocs anys no tindrà res a veure amb la Xina de principis del segle XXI. Els nous aires capitalistes estan canviant radicalment l’aspecte de moltes ciutats equiparant-les a les de qualsevol altra part del món. La revolució cultural s’ha deixat enrera, les idees comunistes s’han oblidat i s’ha apostat per un capitalisme radical centrat sobretot en la potenciació de les ciutats i la indústria. El camp, una vegada el protagonista, passa ara a un segon terme. Els camperols que veuen perillar el seu futur, protesten, però l’estructura dictatorial que no canvia sap perfectament com eliminar el problema...

Però en molts aspectes el capitalisme no està resultant millor que el comunisme de Mao. La prosperitat i el creixement que invaeixen avui la Xina estan a punt de donar l’últim cop de gràcia a la nostra bucòlica idea de la Xina mandarina... Els moderns gratacels, preciosos edificis d'habitatges i grans avingudes, que dibuixen el Pequín del futur, per posar un exemple, es fan a costa de destruir el cor de la ciutat. La part antiga de típiques construccions xineses, carrers estrets i cases d’una planta amb patis interiors que un pot veure a pel·lícules com “Lladre de bicicletes”, els anomenats Hutons, té els seus dies comptats.

El que pot passar dintre d’uns anys ningú ho sap, però a la Xina cada cop hi ha més nous rics, i més cotxes, i més contaminació. I els xinesos han après aviat les normes del capitalisme, i són uns consumistes nats, compulsius i totalment acrítics. L’únic objectiu és progressar, més i més, i per això no dubten a treballar sense parar, com "xinos", com han fet sempre, i a costa del que sigui. El medi ambient és el primer que es ressent, en un país on no té cap importància, i, de moment, no és té cap consciència sobre els riscos d’un consum salvatge i sense límits. Afortunadament tot no és negatiu, i les noves generacions empenyen amb força pel canvi, des de la música o els moviments socials de tot tipus.