El món d'en Quino: 1992

dijous, 31 de desembre del 1992

Austria 1992

Cap d'any a Viena

Desembre

Molt i molt fred.

dilluns, 30 de novembre del 1992

L'any 1992 vaig tornar a Barcelona. Havien passat divuit mesos des que vaig enlairar-me cap a Londres, la ciutat on viuria, treballaria i estudiaria anglès. Enrere quedaven el "Sherlock Holmes Hotel", el cinema Odeon de Leicester Square, o "The Penn Club", els llocs on vaig treballar. També els Estats Units, on vaig passar quatre mesos, dos treballant en un "Summer Camp" i dos més viatjant per tot el país.

Quan feia dos mesos que era a Barcelona, em van convidar com a públic a un programa de TV3, el "Vostè jutja" de Joaquim Mª Pujal. Els convidats d'aquell dia parlaven sobre si havíem de ser optimistes o pessimistes... L'omnipresent sociòleg Manuel Delgado, pessimista convençut, no trobava cap raó per a l'optimisme. Jo vaig demanar la paraula i vaig intervenir. Vaig explicar que acabava de tornar d'Anglaterra i em trobava a l'atur, però era molt optimista i estava ben segur que de seguida trobaria una feina.

En acabar-se el programa, una dona es va acostar a mi. Em va dir que treballava en una agència de viatges i em va preguntar si estaria interessat a treballar-hi. Vaig dir que si al moment. Vam quedar per veure'ns a la seva oficina, i pocs dies després començava a treballar per la seva agència. El meu primer destí va ser Holanda, després Paris, Londres..., i a Espanya, Madrid, Segòvia i Toledo.

Madrid-Toledo-Segòvia

Museu del Prado (Exposició Velázquez), Casón del Buen Retiro, Jardí Botànic, Palau Reial i visita al Congrés dels Diputats, Aranjuez, Valle de los Caídos, Monasterio de San Lorenzo (El Escorial)

Sevilla Expo92

dijous, 10 de setembre del 1992

Rússia i Ucraïna 1992

Després de la Perestroika

Del 26 de juliol al 9 d’agost del 1992

Kiev, Sant Petersburg, Moscou, Zurdal

Un nou país acaba de nèixer. Però el part ha estat força traumàtic, i les seqüeles sembla que trigaran a desaparèixer. He visitat una família que viu a les afores de Moscú, en un barri de l'era soviètica, idèntic a molts altres barris construïts a moltes altres ciutats. És difícil no perdre's. M'expliquen que un día, uns "amics" van emborratxar un noi, el van ficar en un avió i el van portar a Sant Petersbug. El van deixar en un barri idèntic. Quan se li va passar la borratxera, va caminar fins al que creia el seu bloc de pisos, va pujar les escales, va treure's la clau de la butxaca i va intentar obrir la porta. Com no se li obria va trucar a la porta, i, quan li van obrir, es va endur un bon susto en veure que no coneixia aquells que hi vivien.

Era la família d'una amiga que vivía, des de feia un temps, a Barcelona. En saber que anava a Moscú va demanar-me que els hi portes un paquet. Els vaig trucar des de l'hotel, i com vivien força lluny del centre i no era pas fàcil anar-hi pel meu compte, van venir a buscar-me. Vam haver d'agafar el metro, i un autobús. Després d'una bona estona vam arribar al barri. Blocs i més blocs, altíssims, i tots iguals. El seu pis era molt petit, però hi vivien set persones. No triguen a explicar-me perquè.

Abans hi havia pisos per a tothom. El govern en facilitava un per a tots aquells que es casaven. Des de la caiguda de la Unió Soviètica, les coses havien canviat radicalment. Ara l'havien de comprar. Però amb la situació de crisi i atur que patien, això era impossible. Així doncs, el fill, i la filla, casada i amb dos fills es veien obligats a viure junts i plegats. Era ple estiu i feia molta calor. Vam haver d'obrir les finestres perquè en hi ofegavem.