AUSTRALIA 1997

Viatge a les Antípodes

1997-1998

Durada: 9 mesos (5 mesos a Austràlia, 1 mes a Nova Zelanda, 1 mes a Corea del Nord i Japó, 2 mesos a Singapur, Malàsia i Tailàndia)

Ruta Australiana:  Brisbane, Harvey Bay, Fraser Island, Airlie Beach, Cairns (Gran Barrera de Corall), Cape Tribulation,  Mt. Isa, Tennant Creed, Darwin (PN de Litehfeld i PN de Kakadu), Katherine, AliceSprings, Uluru, Las Olgas, Kings Canyon, Coober Pedy, Adelaida, Merlbourne, Gisborne, Canberra, Sidney, Coffs Harbour, Byron Bay, Bellingen, Dorringo, Surfer Paradise, Brisbane.

Mitjà de transport: Bus  (13.000 Km.)

Fragments del diari

El 19 de novembre, després de 26 hores de vol, vaig aterrar a Brisbane, la capital de l'estat de Queensland, a l'est d'Australia (...) . L'arribada no va ser gens esperançadora. La meva amiga no era allà, m'havien perdut l'equipatge i no sabien quan el recuperaria. A més, vaig haver de fer una cua enorme per passar el control d'immigració, i enfrontar-me a l'interrogatori d'una senyoreta molt amable, però que no semblava entendre el motiu de la meva visita. Acabava d'arribar i ja em plantejava si no hauria de canviar el meu bitllet i tornar de nou a casa.
Però tot no havien de ser inconvenients. A l'aeroport hi havia un telèfon gratuït. Vaig trucar a un dels albergs que s'hi anunciaven i, per a la meva sorpresa, van venir a buscar-me a l'aeroport, i sense cap càrrec. Aviat vaig trobar-me allotjat en una bonica casa de fusta, amb piscina i un jardí tropical, tot i que sense banyador ni tovallola.

Fraser Island

 

Dingos, el llop australià

Un català a la terra de Cocodril Dundee

Kakadu N.P. , el parc nacional més gran d'Austràlia, i escenari de la pel•lícula Cocodril Dundee, és considerat una de les meravelles naturals del continent i amb raó. Del parc només es visita una petita part. Els pantans plens de cocodrils , els rius que el creuen, les muntanyes i la naturalesa dels seus boscos, fan l'accés força difícil i gens recomanable. És un món sense domesticar on només els aborígens tenen la possibilitat de sobreviure. Precisament, les coves i roques plenes de pintures aborígens són un altre dels atractius del parc. Després de visitar-ne algunes de les més conegudes, arribàrem a Gagudju Lodge Cooinda, un hostal a prop del riu anomenat "Yellow Waters" , on passaria la nit.

Aquella mateixa tarda vaig agafar una barqueta per donar una volta pel riu. Em van dir que la tarda era la millor hora, no fa tanta calor i els cocodrils es deixen veure. I tenien raó; vàrem veure un munt de cocodrils, a més de molts altres animals. Quan portàvem una hora navegant es va posar a ploure de manera torrencial. Va ser tot un espectacle, tot i que vaig quedar completament moll. L'aire calent va assecar-me mentre sopava.

L'indret és d'una bellesa brutal. Una zona pantanosa que quan arriben les pluges s'ha de tancar perquè és impracticable. Les carreteres queden inundades i no es pot passar. Havia arribat al millor temps. El monsó estava a punt d'arribar, però encara no ho havia fet, tot i que havia plogut suficient com per omplir la zona d'aigua i permetre la circulació dels vaixells, cosa impossible a l'època seca.

L'endemà vaig voler caminar i endinsar-me tot sol en uns boscos plens d'uns petits cangurs anomenats walabis. M'havien recomanat un camí que semblava que podia ser molt interessant.

Suposo que en algun moment em vaig equivocar de direcció i de cop em vaig veure al costat d'un riu. Després d'una bona estona, vaig adonar-me'n que estava caminant per on la tarda anterior havia vist els cocodrils. Jo sol, enmig d'un munt de sorolls, mosques i mosquits, no parava de repetir-me que a aquella hora del dia els cocodrils no surten de l'aigua. Em sembla que mai no havia passat tanta por!. Era impossible no pensar, tot i que no era normal, que un cocodril d'aigua salada pugués acostar-se fins allà , riu amunt, en busca d'aliment.. Es feia tard, i no m'atrevia a refer les meves passes. Vaig decidir continuar endavant, segur de que no trigaria a trobar l'embarcador on havia pujat a la barca el dia anterior.

El final va ser el més excitant. Les pluges del dia anterior havien inundat el camí. El llac apareixia als meus peus sense possibilitat d'arribar a terra ferma. Els troncs d'un pont de fusta construït per tal de permetre els turistes endinsar-se dins els llac per veure els cocodrils, m'indicava que la part més propera a la vorera del llac era massa profunda com per intentar-hi arribar per allà.. El camí més fàcil era aquest cop el més recte, aprofitant un desnivell del terreny. Havia de ficar-me a l'aigua fins als genolls i intentar arribar, el més ràpid possible, a aquell pont, que escalaria a una velocitat vertiginosa. Ja m'imaginava un cocodril saltant d'entre l'herba i posant fi a la meva vida!. Quina manera més tonta de morir!. No anava gaire errat. Tan aviat com vaig situar-me a la passarel•la, la meva mirada se'n va anar cap a un cocodril que treia el cap en aquell moment. Massa tard.... No tornaré mai més a repetir aquell camí, però l'experiència es inoblidable.

Parc Nacional de Litehfeld

Arribat al punt més al nord d'Austràlia, ara em tocava baixar. Amb la idea de travessar aquest immens continent de dalt a baix, tot creuant-lo pel mig, vaig deixar Darwin per endinsar-me en el que es coneix com "Out Back", un territori desèrtic i desolador on no sembla que hi hagi res més que sorra. L’única via terrestre és l’anomenada “The Stuart Highway”, l’autopista que rep el nom de John McDoual Stuart, la persona que va creuar per `primer cop Australia de sud a nord l’any 1862, i que segueix la mateixa ruta que ell va fer. Anomenar-la autopista és, però, un xic pretenciós. És una carretereta d’un sol carril en gran part del traçat, això si, amb uns bons vorals al costat per apartar-se una mica en el cas, bastant inusual, que et trobis amb algú que vingui de cara. Malgrat que està asfaltada i que hi ha un bon manteniment, les intenses pluges de l’època humida poden tallar la carretera i parar el trànsit durant dies, alguns cops. Es tracta d'un trajecte llarg, uns 3.080 kilòmetres, que, òbviament, no pensava fer ni en quatre dies ni d'una tirada.

to be continued...

Bòsnia 1997

Bòsnia, retorn després de la guerra

L'agost del 1997 vaig fomar part del grup de voluntaris que vam acompanyar els nostres amics de Bòsnia a casa seva, després d'haver estat acollits com a regufiats tres anys a Catalunya.

La família Mujkic-Jèlic torna a Sarajevo

Un viatge molt esperat després que, feia cinc anys, hagueren de deixar la seva ciutat per culpa de la guerra a l’ex-Iugoslàvia. Van arribar a Catalunya en un autocar organitzat pel Ciemen, després de passar un any a Split, en un camp de regugiats. Passarien l’agost a Castellet i La Gornal i el setembre anaren a Castellar del Vallès, on s’estaren fins al febrer, data en què es traslladaren a Castellbisbal, on s’instal•larien definitivament fins l’agost del 1997.

Van aprendre el català i s’integraren ràpidament a la vida de la vila. Els nens no hagueren volgut tornar, però dos d’ells tenien els pares a Sarajevo i l’àvia només desitjava reunir-se de nou amb tots els seus fills.

Després de prendre la decisió de tornar i de rebre un efusiu adéu en la festa de comiat que prepararen les entitats i els habitants de Castellbisbal, comneçà el retorn cap el seu país.

A Sarajevo ens esperava tota la família. Ens havien preparat, com és costum, un abundant sopar amb totes les especialitats: cevapcici, pita, sarma, sogar-dolma…

La nit se’ns va tirar a sobre i hauríem d’esperar al matí següent per poder veure la imatge que presentava la ciutat a plena llum. Tot i que feia dos anys que la guerra havía acabat, la imatge era desoladora, blocs sencers totalment destruïts, cases cremades i buides, ponts destrossats, carrers plens de forats i la ciutat plena de cementiris per tot arreu.

No obstant això, les millores es noten allà on es mira. Molts edificis han estat ja recuperats, s’han obert nous bars i restaurants i els colors vius que s’utilitzen per pintar-los posen una nota alegre i optimista en el paisatge urbà.

La situació no és fàcil. Queda molt per arreglar, l’aigua corre només unes hores al dia i la llum al carrer encara brilla per la seva absència. La Majra afirma que li farà molta por sortir de casa a la nit mentre no tingui llum. Els supermercats semblen tenir de tot. Menjar i articles de tot tipus omplen uns aparadors molt atractius, però l’accés és encara difícil per una gran majoría. El futur no serà fàcil. Les ferides de la guerra trigaran molt a cicatritzar, tot i la voluntat dels ciutadans bosnis de no pensar en el passat i mirar al futur. Els carrers del centre de Sarajevo, plens al vespre de joves que passegen i s’asseuen a prendre alguna cosa, mostren les ganes de viure d’un poble que afronta amb valentia el seu destí.

“Sarajevo és una ciutat destruïda, però la gent que hi viu se sent viva i està viva. No hi ha feina i els carrers es converteixen cada dia en un riu de gent. Passegen, s’asseuen a les terrasses dels bars, caminen, parlen, no diuen res, et miren, t’eviten, t’escolten i fins i tot alguns t’abracen. Els seus ulls et porten allà on volen i el seu rostre et verifica tot allò que han patit I encara pateixen. Sarjevo m’ha entristit i m’ha enamorat. Allà hi viuen homes i dones, nens i nenes que han patit una guerra i ara han de soportar una pau no gaire justa ni amable”.
                                                                                    
                                                                        Text de Montse Puig per l’exposició feta a Castellbisbal sobre el retorn de la família a Sarajevo.

Biblioteca de Sarajevo

Mostar