Sarajevo, 12 anys després
A Sarajevo ha arribat la tardor, i de veritat. El dia que aterro està ennuvolat, plou i fa fred. Tot es veu trist i apagat. Em recorda la imatge que vaig tenir quan, al 1998, després d’acabar-se la guerra a Bòsnia i Herzegovina, vaig entrar-hi per primera vegada. Les conseqüències de la guerra eren evidents. Un paisatge de destrucción i desolació s’obria davant nostre.
Però l’endemà surt el sol i un dia clar i brillant em mostra un Sarajevo diferent. Els darrers anys s’ha treballat de valent, i tot i que encara queda molta feina per fer, la ciutat té una altra cara. La majoria d’edificis malmesos per la guerra s’han restaurat. S’han aixecat de nous, bonics i moderns, s’han obert hotels, restaurants, bars i tendes. La gent omple els carrers i gaudeix la vida.
1997
1997
2011
Però el millor de tots és veure com els nostres amics bosnis, aquells amb qui vam conviure tants anys a Castellbisbal, i els que vam conèixer en visites esporàdiques a Catalunya, o una vegada vam arribar a Sarajevo, es trobaven bé, i havien sortit endavant tot i les dificultats de la postguerra.
Amb l’Izet, l’Edina, la Majda, la Jasmin, l’Adnan, l’Aida, l’Elma, la Naida … i altres amics i familiars, he passat uns dies fantàstics, recorrent Sarajevo, xerrant i atipant-me amb la deliciosa cuina bosniana. Les baixes temperaturas d’aquests dies es van veure compensades amb escreix per l’escalfor amb que em van rebre tots. Des d’aquí us envio molts petons. Sou un Sol.
A la millor cuinera
