dilluns, 1 de setembre del 1997

Bòsnia 1997

Bòsnia, retorn després de la guerra

L'agost del 1997 vaig fomar part del grup de voluntaris que vam acompanyar els nostres amics de Bòsnia a casa seva, després d'haver estat acollits com a regufiats tres anys a Catalunya.



La família Mujkic-Jèlic torna a Sarajevo

Un viatge molt esperat després que, feia cinc anys, hagueren de deixar la seva ciutat per culpa de la guerra a l’ex-Iugoslàvia. Van arribar a Catalunya en un autocar organitzat pel Ciemen, després de passar un any a Split, en un camp de regugiats. Passarien l’agost a Castellet i La Gornal i el setembre anaren a Castellar del Vallès, on s’estaren fins al febrer, data en què es traslladaren a Castellbisbal, on s’instal•larien definitivament fins l’agost del 1997.

Van aprendre el català i s’integraren ràpidament a la vida de la vila. Els nens no hagueren volgut tornar, però dos d’ells tenien els pares a Sarajevo i l’àvia només desitjava reunir-se de nou amb tots els seus fills.


Després de prendre la decisió de tornar i de rebre un efusiu adéu en la festa de comiat que prepararen les entitats i els habitants de Castellbisbal, comneçà el retorn cap el seu país.

A Sarajevo ens esperava tota la família. Ens havien preparat, com és costum, un abundant sopar amb totes les especialitats: cevapcici, pita, sarma, sogar-dolma…

La nit se’ns va tirar a sobre i hauríem d’esperar al matí següent per poder veure la imatge que presentava la ciutat a plena llum. Tot i que feia dos anys que la guerra havía acabat, la imatge era desoladora, blocs sencers totalment destruïts, cases cremades i buides, ponts destrossats, carrers plens de forats i la ciutat plena de cementiris per tot arreu.

No obstant això, les millores es noten allà on es mira. Molts edificis han estat ja recuperats, s’han obert nous bars i restaurants i els colors vius que s’utilitzen per pintar-los posen una nota alegre i optimista en el paisatge urbà.

La situació no és fàcil. Queda molt per arreglar, l’aigua corre només unes hores al dia i la llum al carrer encara brilla per la seva absència. La Majra afirma que li farà molta por sortir de casa a la nit mentre no tingui llum. Els supermercats semblen tenir de tot. Menjar i articles de tot tipus omplen uns aparadors molt atractius, però l’accés és encara difícil per una gran majoría. El futur no serà fàcil. Les ferides de la guerra trigaran molt a cicatritzar, tot i la voluntat dels ciutadans bosnis de no pensar en el passat i mirar al futur. Els carrers del centre de Sarajevo, plens al vespre de joves que passegen i s’asseuen a prendre alguna cosa, mostren les ganes de viure d’un poble que afronta amb valentia el seu destí.



“Sarajevo és una ciutat destruïda, però la gent que hi viu se sent viva i està viva. No hi ha feina i els carrers es converteixen cada dia en un riu de gent. Passegen, s’asseuen a les terrasses dels bars, caminen, parlen, no diuen res, et miren, t’eviten, t’escolten i fins i tot alguns t’abracen. Els seus ulls et porten allà on volen i el seu rostre et verifica tot allò que han patit I encara pateixen. Sarjevo m’ha entristit i m’ha enamorat. Allà hi viuen homes i dones, nens i nenes que han patit una guerra i ara han de soportar una pau no gaire justa ni amable”.
                                                                                    
                                                                        Text de Montse Puig per l’exposició feta a Castellbisbal sobre el retorn de la família a Sarajevo.


Biblioteca de Sarajevo



Mostar